Ray Brown
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 octubre 1926 Pittsburgh (Pennsilvània) |
| Mort | 2 juliol 2002 Indianàpolis (Indiana) |
| Sepultura | Forest Lawn Memorial Park |
| Formació | Schenley High School |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, productor discogràfic, contrabaixista, baixista, músic de jazz, líder de conjunt |
| Activitat | 1946 |
| Membre de | |
| Gènere | Jazz, bebop, hard bop i música clàssica |
| Instrument | Contrabaix, violoncel, trompeta i baix |
| Segell discogràfic | Verve Records Concord Records |
| Família | |
| Cònjuge | Ella Fitzgerald (1947–1953) |
| Fills | Ray Brown, Jr. |
| Premis | |
Ray Brown (Pittsburgh, 13 d'octubre de 1926 - Indianàpolis, 2 de juliol de 2002) va ser un contrabaixista de jazz estatunidenc, conegut pel seu extens treball amb Oscar Peterson i Ella Fitzgerald. També va ser membre fundador del grup que més tard es convertiria en el Modern Jazz Quartet.
Biografia
[modifica]Ray Brown neix en una família de gran tradició musical. Va començar prenent lliçons de piano amb vuit anys, però va abandonar aviat l'instrument en advertir la gran quantitat d'aspirants a pianista amb qui hauria de competir. Davant la impossibilitat d'adquirir l'instrument dels seus somnis, un trombó, el jove Brown decideix adoptar el que es convertiria en el seu instrument definitiu quan un dels tres llocs de contrabaixistes d'una orquestra d'estudiants local queda vacant, imaginant que l'aprenentatge del nou instrument plantejaria menys problemes que el piano. No obstant això, quan l'orquestra va iniciar els seus concerts a la ciutat de Pittsburgh, Ray es va adonar ràpidament que no posseïa el nivell suficient per treballar professionalment com a contrabaixista, de manera que va començar a emportar-se l'instrument de l'orquestra a casa per poder estudiar-lo en profunditat.[1]
El debut de Brown va tenir lloc el 1944, amb el sextet de Jimmy Hinsley, amb qui va estar de gira durant sis mesos. Un any més tard va treballar amb la territory band de Snookum Russell, a qui va decidir abandonar per començar a treballar com a baixista freelance als clubs de jazz de Nova York. Va ser allà on Brown va conèixer el seu primer mentor, el trompetista Dizzy Gillespie, per a qui treballaria durant dos anys, primer amb el seu combo (integrat, a més de Gillespie, per Charlie Parker, Bud Powell i Max Roach) i després amb la seva Big band. Brown es va casar amb la cantant Ella Fitzgerald, per a qui va muntar un trio propi i per a qui efectuaria tasques de director musical.
Durant les dècades de 1950 i 1960, Brown, ja instal·lat permanentment a l'establishment jazzístic novaiorquès, va gravar per a innombrables artistes de renom, com Quincy Jones, Milt Jackson, Lionel Hampton, Barney Kessel, però va ser la seva associació amb el gran pianista Oscar Peterson, el que el consagraria definitivament com un dels gegants del contrabaix. Els enregistraments que Brown va efectuar al costat de Peterson durant la dècada de 1960, gairebé tots sota el segell Verve, figuren encara avui dia entre els exemples més rellevants de l'Art del Trio en el llenguatge hard-bop, i són citats una vegada i una altra per historiadors i crítics com a exemples fonamentals del gènere.
A mitjans de la dècada de 1960, després de cedir a Sam Brown el seu lloc al trio de Peterson, Ray Brown es va instal·lar a Los Angeles, on va iniciar la seva carrera com a compositor freelance per a cinema i televisió a més de continuar els seus treballs com a sideman de grans estrelles. De la resta de la dècada, i de tota la següent, procedeixen les seues col·laboracions amb Billy Eckstine, Tony Bennett, Sarah Vaughan, Nancy Wilson, Milt Jackson, Quincy Jones o Frank Sinatra, el seu projecte The L.A. Four (amb Bud Shank, Laurindo Almeida i Shelly Manne) i la redacció dels diversos llibres didàctics dels quals va ser autor. A més, Brown es distingia per la defensa a ultrança dels drets laborals dels músics.
Durant les dècades de 1980 i 1990, Ray Brown va dirigir les seves pròpies formacions, a més de fer gires mundials amb artistes com el pianista Gene Harris i la cantant i pianista Diana Krall. El baixista va continuar treballant fins a la seva mort, que va esdevenir finalment l'any 2002 a Indianapolis, mentre dormia plàcidament al camerino esperant l'inici de l'espectacle.
Un any més tard la prestigiosa publicació de jazz Down Beat el va incloure amb honors a la seva galeria d'Il·lustres del Jazz.
Pel que fa a les seves influències, Brown sempre ha manifestat una profunda admiració per Jimmy Blanton, contrabaixista de l'orquestra de Duke Ellington i un dels pares del contrabaix modern de jazz,[1] de qui sempre ha reconegut obertament la seva influència.
Valoració
[modifica]Al costat de Charles Mingus, Paul Chambers, Scott LaFaro o Oscar Pettiford, Ray Brown ocupa una posició destacada en la generació de baixistes de jazz que van succeir generacionalment a les exploracions de Jimmy Blanton i que van establir definitivament les bases funcionals del contrabaix a l'àmbit del jazz durant els anys 40 del segle passat. Ray Brown posseïa una tècnica formidable i una forta capacitat melòdica que li permetia executar complicats sols bebop en temes de gran velocitat i sofisticació harmònica. Dotat d'una gran fermesa rítmica, el baixista proporcionava el pols swing que necessitava una música d'enorme energia rítmica (com ho era la música d'Oscar Peterson) d'una manera veritablement magistral, fins al punt que molts crítics s'hi han referit com l'exemple paradigmàtic i definitiu del contrabaixista.
Des de finals de la dècada de 1950, les contribucions de Scott LaFaro, Eddie Gómez, Niels-Henning Orsted-Pedersen, Stanley Clarke, Marc Johnson i els txecs George Mraz i Miroslav Vitous han contribuït de forma notable a l'avenç de la tècnica del contrabaixista de jazz, donant-li a l'instrument una nova orientació; però Brown, anterior a tots, ha sabut mantenir una posició de prestigi en aquesta comunitat d'elit sense necessitat d'adaptar la seva tècnica o estil a les modes del moment, precisament perquè, ja des del principi, el seu estil avançat quedava molt per davant dels seus temps.
Encara avui la forma de tocar de Brown segueix mantenint una vigència absoluta i els seus enregistraments, particularment els que va realitzar amb Oscar Peterson, es mantenen com una enciclopèdia musical de referència per a milers d'aspirants a baixistes de jazz a tot el món.
Referències
[modifica]- 1 2 «Perfiles: Ray Brown. Entrevista 1984». [Consulta: 2009].
